El darrer treball conjunt entre el guionista gallec Carlos Portela i el dibuixant català Sergi San Julián -la seva és una relació que, en l’àmbit professional, es remunta al rellançament, el 1998, de Gorka, el personatge que, anys abans, havia fet popular en San Julián- ens arriba la primera part de “La cuenta atrás”. La catàstrofe del petroler Prestige el novembre del 2002 a la costa gallega els serveix com a argument per mostrar-nos el complex mecanisme de la societat gallega i, amb ella, de qualsevol societat. I és amb aquesta voluntat de representar la realitat amb matisos que la història se’ns explica de l’avui cap a l’ahir, buscant en el passat els entrellats dels comportaments del present.

El mon actual dibuixa un nou paradigma. D’una banda, i a grans trets, els moviments socials amb reivindicacions i formes d’organització que trenquen amb la representativitat i propugnen una participació directa, l’horitzontalitat, la cooperació i la deliberació com a modus operandi emergeixen en "l'esfera pública"; de l’altra, les institucions polítiques es mostren sobrepassades a l’hora de donar resposta a les noves necessitats que expressa la societat.

Com avançar doncs amb noves propostes que materialitzin una societat més justa i inclusiva? Aquest és el punt de partida de Política en red, un grup ampli de reflexió que proposa reconèixer que el motor de canvi es troba fora de les institucions, en els conflictes, i que l’alternativa passa per copçar la societat sota perspectiva dinàmica, més complexa i tenint en compte uns actors socials fins ara menystinguts.

Us convidem doncs a la presentació del llibre i a participar en el debat posterior amb Gemma Galdón, investigadora independent i coautora del llibre.

El final de la dictadura franquista i la transició democràtica varen ser tancats en fals, sense paraules, sense elaboració del dol que corresponia, tractant vencedors i vençuts per igual. Això pot ser considerat un maltractament a les víctimes, especialment a les menys organitzades, a les més febles, a les que menys podien pressionar, com ara les dones.

Aquest maltractament greu i continuat en el temps i la impossibilitat d'elaborar les pèrdues i fer el dol que correspon han comportat nombrosos i greus símptomes a nivell psicopatològic perquè el dol no elaborat va sempre acompanyat d'angoixa i múltiples sensacions somàtiques. És això que s’anomena el dolor del trauma.

Aquest dijous dia 28 de maig, les psicòlogues clíniques i psicoanalistes Anna Miñarro i Teresa Morandi presentaran els resultats de l’estudi “Trauma i transmissió. Efectes en la subjectivitat dels ciutadans de Catalunya” en que es posa de relleu els efectes que van tenir tots aquests sucesos en la subjectivitats dels catalans.

Aquest mes de febrer hem assistit a la presentació del llibre “La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del ‘Modelo Barcelona’” de la mà del seu autor en Manuel Delgado.

A la presentació hi van acudir un nombrós grup de persones que van escoltar durant aproximadament dues hores els arguments del prestigiós antropòleg urbà. Les intervencions del públic van ser fonamentals per orientar el debat cap a les possibilitats d'acció política que hom pot adoptar per fer front a l'actual modelurbanístic i socialque planteja l'esquerra socialdemòcrata.

En la presentació van posar-se sobre la taula alguns conceptes interessants. Els d'espai públic i espai social que estan permanentment enfrontats en les grans ciutats i l'exemplificà l'autor en el “model Barcelona”.

L'espai social és aquell on la gent es reuneix, es troba, discuteix, juga, ven, crida, es relaciona. Són places, cantonades, parcs i cruïlles. Per exemple els jocs dels dels skaters de la plaça de del MACBA, tan escèptica i blanca tota ella. L'espai públic, en canvi, és definit pels tècnics, els urbanistes i els polítics encaparrats a fer una Barcelona apte pel consum i el turisme. A l'espai públic hi trobem les normes de civisme que s'apliquen hipòcritament sobre els exclosos que abans i ara ocupem l'espai social. Ambdues categories formen part de món dels conceptes, de la ideologia.

Allò que esdevé palpable en els seus immaculats espais públics i com a prova d'un gran fracàs és la desigualtat. Les desigualtats persistents en el sistema capitalista. Per això, ens avisà l'autor, hem d'anar en compte i no fer servir les classificacions i categories que utilitza l'opressor.

Una conversa entre uns alumnes i el seu professor és el fil conductor d'aquest llibre. Una conversa planera però estructurada en la qual es van tractant punt per punt els temes clau que defineixen la globalització econòmica en el context del capitalisme i la ideologia neoliberal.

Molt ràpidament situem l'autor i les fonts de les que beu. Ens les mostra de forma precisa i conscient. Perquè allò que cerca el llibre és la reflexió i el compromís. Remoure les consciències i ajudar a orientar l'acció. Així, durant la conversa anem trobant les cançons d'Obrint Pas, o de l'Ovidi Montllor, les cites de pel·lícules com Matrix o Temps Moderns, les al·lusions a la feina del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans, o de Malcom X o les referències bibliogràfiques d'en Justo de la Cueva o d'en Galeano.

Davant l'incessant propaganda neo-liberal a la qual estem acostumats és més imprescindible que mai una eina com aquest llibre. L'autor defineix de forma precisa conceptes com la plusvàlua, la precarietat laboral, el deute extern, les regles del comerç internacional, o la situació de les nacions sense estat en el context de l'economia global. Recolza les definicions en les dades econòmiques i estadístiques de diferents organismes internacionals, tal com ho faria un professor a una classe. I esperona els nois a pensar i cercar per ells mateixos.

Villarroya ha plasmat les converses i els temes que estan avui dia en discussió en els col·lectius polítics del país. Per aquells que es quedin amb les ganes d'aprofundir més a nivell teòric, no passeu per alt l'apartat d'enllaços i llibres d'interès, ja que són una bona referència. Ve del Sud i sense embuts.

Coincidint amb la celebració del primer de maig, una vintena de persones van assistir al passi de la pel·lícula “O todos o ninguno” que narra la història de la vaga més llarga dels Països Catalans, la que inicià la siderúrgica La Forsa al Baix Llobregat l'any 1975, acompanyats de dos dels seus protagonistes.
Les reflexions en veu alta que Esteban Cerdán i Manolo González van fer abans i desprès de la pel·lícula van abocar llum a la memòria obrera i sindical dels setanta al nostre país, alhora que obrien un interessant debat sobre l'estat actual del moviment obrer.

Els autors i impulsors de la campanya Com és possible? vingueren a presentar-nos el llibre que recull les experiències i les reflexions entorn les dificultats en que es troben immersos nombrosos col·lectius a l'hora d'accedir als mitjans de comunicació.
En el llibre es troben algunes claus que ens ajudaran a superar aquest dèficit democràtic. Es troben en entre els mitjans poc accessibles les ràdios locals dependents dels districtes com el cas de Ràdio Gràcia que està actualment en discussió.

Dijous 17 projectarem el documental "Barcelona 2006: l'any del civisme. La polèmica al voltant de la llei municipal de convivència" i conversarem amb el seu director Jordi Oriola.