La Pastoral Catalana
Julià de Jòdar
Premi Carlemany 2009
En Pau i l'Erina són un matrimoni barceloní d'una seixantena d'anys. Representants de la generació “progre”, hereus de la revolució del maig del 1968, joves quan va morir Franco, avui veuen en què s'ha convertit una generació que havia de canviar el món. En Pau treballa com a periodista en la redacció d'un diari conservador, i es mostra decebut amb l'evolució del món en aquests darrers anys, però tampoc -ni quan era comunista- ha pensat fer mai res per canviar les coses. L'Erina té una amiga de joventut, l'Àurea: viu a Miami, on va fugir perseguint una història d'amor que l'havia de salvar d'un matrimoni desafortunat. Després d'una vintena d'anys sense tenir contacte, l'Erina comença a rebre mails de l'Àurea, on la posa al corrent de la seva vida desgraciada. Arriba l'estiu, i el matrimoni barceloní decideix viatjar a Miami, per “salvar” l'amiga, per ajudar-la i fer-la tornar a Catalunya. Enamorada d'un agent secret de la CIA, en Jack, aquest s'ha convertit en un amor que l'ha portada pel camí de l'amargor. Segons els correus que envia a l'Erina, en Jack està molt malalt, a punt de morir, però segueix fent missions secretes arreu del món i de tant en tant es refugia en una llar per a veterans de l'exèrcit nordamericà.
El viatge d'en Pau i l'Erina a Florida es converteix en el fil conductor d'aquesta novel·la. A partir del que ja són constants en l'obra de l'autor -riquesa d'escenaris, personatges molt elaborats, situacions descrites amb perfecció de detalls, rigor documental, profunditat psicològica en els retrats dels personatges-, l'obra toca de ple molts elements de la societat contemporània.
El viatge del matrimoni barceloní a Florida, serveix a l'autor per “comparar” Europa i Amèrica. Si a l'obra d'en Richard Yates, Revolutionary Road (1961), el matrimoni protagonista -representant del somni americà: joves, guapos, brillants i amb talent- volia fugir d'Amèrica perquè eren massa “intel·lectuals” per resistir en una societat buida i superficial, i somiaven en Europa, “més autèntica i humana”, a l'obra d'en Julià de Jòdar, el somni ja no viu a Europa. En un joc de miralls i d'impotència, Europa i Amèrica ja no són la solució de res. El capitalisme occidental ha arribat a un atzucac. De l'estat del benestar a l'estat del malestar. La societat es troba encadenada, sotmesa per una voluntat cada dia més estranya, capaç de crear un sistema de tortura sistemàtic, organitzat pels propis governs “democràtics”, per apartar les persones que no s'adiuen amb el dia a dia que dissenya la llei del mercat. A través del fosc personatge d'en Jack, i de l'afició de l'Erina per les històries d'assassins en sèrie, i després d'haver indagat sobre el tema de la tortura, l'autor descriu els sistemes de repressió dels governs “democràtics”, no tan diferents dels assassins en sèrie. Tècniques extremadament refinades, fetes a partir d'estudis per despersonalitzar la víctima, desposseir-la del que té d'humana.
La terra de la llibertat i les oportunitats...! Quaranta milions de persones sota el llindar de la pobresa. Un sistema fiscal que afavoreix els rics. Un sistema educatiu que perpetua la pobresa. Milers de persones malaltes que no poden rebre assistència mèdica i se'ls ha de deixar morir -com moren els seus nois a l'Iraq, que per enterrar-los els ha calgut obrir l'oblidat cementiri militar de Long Island-. Una taxa de mortalitat infantil més alta que la de la tan menyspreada Cuba... Si aquest discurs hagués sortit d'en Pau, pensaria que parlava com un marxista, ideologia de què va renegar ja fa tants anys. Per un moment, en Pau Garcia hauria pogut sentir por de si mateix. ¿Por de tornar enrere? ¿De fer una regressió al paisatge de les utopies negades per les responsabilitats de la vida adulta? Sort en té, de poder quedar-se del costat de cap aquí, amb la seva casa de propietat i el seu cotxe i els seus fons de pensions... ¿O no? ¿Podrà continuar callant, mentre una oligarquia política, econòmica i social especula, despilfarra i corromp, en temps de vaques grasses, mentre fa creure a la pobra gent que es troba entre les més riques del món, i que, quan arribaran les vaques magres, li farà entendre que “estem” arruïnats i que caldrà fer-se la idea que molta gent, milions de persones, hauran de patir atur, gana i exclusió social, durant un temps que cap economista, sociòleg, politòleg o astròleg no es veurà amb cor de preveure?
Europa / Amèrica, i Barcelona / Miami. L'Àurea li explica a l'Erina com és la seva ciutat americana, i a l'Erina, Barcelona no li sembla tan diferent... Tot és mestissatge i multiculturalisme! N'hi ha que s'inventen la ciutat i n'hi ha que la vivim. N'hi ha que fan plans de revitalització i n'hi ha que no se'ns veu enlloc. N'hi ha que foten càlculs de milers de milions de dòlars i n'hi ha que no ens podem pagar ni les pròtesis dentals... L'Erina pensa, altra vegada, en la falsa modernor de Barcelona. Els antics espais de vida alineats vora la mar rompent componien un tot, perquè la intervenció contínua de la gent, a través de la història i de la pràctica social, desmuntava qualsevol pretensió de totalitat imposada des de dalt.
Van negar la ciutat indefinida i canviant, mai acabada, sempre en creació. Van arrasar, esponjar i remodelar barris sencers per fixar-hi torres i estadis, agulles tecnològiques i auditoris, palaus de vidre i fòrums de ciment, hotels i restaurants. Sobre aquest teixit es va fundar el relat del seu triomf sobre l'antic subjecte històric -les classes populars-, del qual van desmuntar l'antiga imatgeria, els somnis de la canalla de barriada -cavallets de fira marejats i casetes de tir amb les escopetes sense punt de mira, muntanyes russes geperudes i trens de la bruixa amb fantasmes apàtics, cúpules de circ amb trapezistes guarnits amb barrets de cascavells-.
El matrimoni protagonista de la novel·la està en un moment de la vida -entre els cinquanta/seixanta anys-, on toca fer balanç. L'autor indaga en aquests moments de la vida d'un personatge més aviat covard, en Pau, per parlar d'una generació que havia de canviar el món. En què s'han convertit? Els personatges de la novel·la no representen una sola cara de la moneda. Ben al contrari, hi són presents els positius i negatius de la mateixa realitat, i totes les cares tenen les seves creus. Moltes reflexions sobre la societat, sorgides arran d'aquest viatge a l'altra banda de l'oceà -els viatges són una porta que s'obre a l'altre costat de la realitat-, ens les ofereix la mirada de l'Erina, un personatge femení que en surt més ben parat que el masculí del matrimoni. Una dona que ha conegut l'amor, i sap tenir compassió, al contrari d'en Pau, que s'amaga darrere fantasies mai confessades. A ell, per exemple, el fa trempar imaginar-la sense calces i amb davantalet, lligacames, mitges negres i sabates de taló, mentre la crida des del llit: “¡Azucena, tráeme el desayuno!”, i ella, sol·lícita com una bona criada, hauria de contestar: “En seguida, señor”. Aquests tòpics de mascle, propis de tronades converses de taverna, desplauen l'Erina. Més tímida que no sembla, tot i la seva mentalitat oberta, ella no se sent capaç de representar el paper d'una minyona -si encara fos el de madame...
L'Erina pensa del seu marit: La falta d'ambició del seu marit, que es limita a interpretar les coses des del seu despatx, amb arxius i documentació posada al dia, quan abans només parlava de canviar la realitat, fa que la suau i plàcida ironia amb què el contempla, en moments de distensió i complicitat, esdevingui distància i fredor, aïllament sota la closca.
El matrimoni, com una institució, es converteix en un pacte de renúncies i silencis per assegurar el seu manteniment. Quan no passa res no passa res, però quan hi ha un canvi de situació que obliga a actuar, és quan surten les misèries. En Pau es troba en l'edat preprostàtica, aquella fase trivial de l'existència masculina en què hom repassa èxits i fracassos sobre les superfícies llises de l'ànima.
A la seva edat, tot el que no fossin poder i diners, poc servei li havien de fer a l'hora de tenir tractes amb dones joves. De tant en tant veuria la Ceci, de tant en tant faria l'amor amb l'Erina; cada dia de l'any s'avorriria una mica més de si mateix. Com tots els egoistes, en Pau és capaç d'embolicar-se amb dones creades pel poder de la seva imaginació, però no pot sentir un amor genuí al servei d'una relació entre iguals. A tot estirar, un pacte de conveniència no exempt de la tendresa que dóna la convivència. La trobada del matrimoni català amb l'Àurea i en Jack, també fa que se n'adonin que no són tan diferents. L'enfonsament de l'Àurea, ¿no seria l'anticipació del fracàs de l'Erina, casada amb un home que no la fa feliç, i que encara gosa trair-la amb transvestits com el / la Ketty i amb noietes de segona fila com la Ceci?
Allò que expressa l'Àurea, amb la seva resistència sobreactuada, és l'actitud passiva d'aquell que, sabent-se mort, perquè no sap estimar, reclama l'atenció contínua de l'amant -la transfusió sense treva ni mesura del sentiment amorós per creure's que és viu- fins a l'extenuació. ¿Com fa en Pau amb l'Erina?
Així com les relacions entre homes i dones (Pensa l'Erina: el seny -la terra, la llar, la dona- sempre guanyarà la partida a la rauxa -l'huracà, la tenda de campanya, l'home.), la novel·la també tracta la relació malaltissa de segons quines mares amb els seus fills. En el cas de l'Àurea, mare de dos filles i un fill abans de marxar a Amèrica, ell va ser l'únic que es va quedar amb la mare als Estats Units: Aquest noi, ¿deu ser una pedra de molí penjada al coll de l'Àurea? ¿O pot ser a l'inrevés? ¿No deu ser ell, qui ha de carregar amb una mare depressiva, obsedida amb el propi fracàs, una rèmora que no fa ni deixa fer?
Tots els personatges de la novel·la d'en Jòdar tenen replecs. La manca de valors d'una societat que no té clar cap a on anar, defineix uns personatges amb poca consistència moral, víctimes de l'huracà de la globalització, que arrossega la gent cap a una uniformització, cada dia més inhumana. Potser un dels personatges més coherents sigui l'”Ivan el terrible”, inspirat en dues persones reals. L'autor en fa un retrat entranyable, un convit, potser, a confiar en la intel·ligència i la coherència per damunt de tot. (A la novel·la, l'Ivan és un amic del pare d'en Pau. Havia fet les guerres entre el 1936 i el 1945, va estar uns quants anys tancat a la presó de Burgos). L'Ivan no era pas un mesell ni un sectari; es feia càrrec de les febleses de l'ésser humà, però, un cop triat el sentit d'una vida, no en tolerava les inconseqüències -com no se les havia tolerat a sí mateix-. I aquesta era, precisament, la gran debilitat d'en Pau; enfront de la vida, ell, que es pretenia prudent, era un noi poruc, que, entre un pare feixista i un mestre comunista, desconeixia l'abast de les emocions del seu cor.
L'Ivan no es mamava el dit; alguns trets d'ell feien pensar en l'orgull romàntic del que no deu res a ningú; havia triat lliurement el risc de viure en perill constant, fora de la legalitat, i estava convençut que els seus esforços eren objectivament necessaris a la causa de la humanitat en general. Però aquests trets feien de l'Ivan un home gelós del seu caràcter -un individualista, amb la fortuna que una bondat natural i una empatia genuïna cap a la pobra gent en feien una persona entranyable-. Gràcies a aquest tarannà compassiu i no sectari, l'Ivan no havia caigut en el cinisme teleològic de tants dirigents comunistes, o en el cec fanatisme del militant gregari. Era massa intel·ligent per rebre consignes i aplicar-les a contracor, -com va demostrar quan va ordenar que respectessin la persona d'en Joan Comorera, empresonat com ell, a Burgos, quan la direcció del Partit a l'exili va manar que l'aïllessin com si fos un empestat-.
El personatge d'en Jack, la cara oculta dels governs democràtics, per portar a terme el contraterrorisme, és l'altra versió de la coherència. Decidit i fidel al sistema que l'ha creat, és una peça necessària perquè la maquinària no s'aturi.
Un seguit de personatges secundaris acaben de farcir la pastoral. Un xicot que els protagonistes troben a tots els aeroports, vestit de manera estranya, recitant en castellà un seguit de frases incoherents, representa el “boig”, l'individu que cal eliminar, que s'ha d'arraconar perquè suposa una veu d'alerta. És mexicà.
(Diàleg entre l'Erina i en Pau, ja de retorn a Catalunya, al final del llibre)
És el noi de l'aeroport de Barcelona, que pretenia viatjar a Menorca, al qual van ficar dins l'avió de Nova York, on va ser capturat pels goril·les de l'FBI.
-¿Què t'han fet al cap?
-Nada, los cuicos aquellos...pero ya estoy a punto de tomar mi avión hacia mi tierra.
-¿Cómo te llamas?
-Me llamo Doroteo Arango, y vamos a mandar a estos gringos a la chingada.
“Dorotero Arango era el nom real de Pancho Villa”, remarca en Pau.
-Aquest noi s'ha begut l'enteniment...
-Amor meu, si ens ho mirem bé, encara trobo que hi toca força, aquest xicot...
Ha perdut el nord perquè no el deixen tornar a casa, o perquè casa seva s'ha convertit en un lloc impossible per a sobreviure-hi. Desconeix els codis del “sistema”, perquè el sistema no està pensat per la gent nascuda a la seva terra. Per desgràcia, el sistema capitalista occidental, cada dia ha de fer front a més persones com ell, i ja és igual on hagin nascut. Com en el món de l'educació -de països del primer món-, els professors es veuen incapacitats de donar respostes als nens, als adolescents, que creen ells mateixos un sistema d'ensenyament paral·lel, perquè els instituts i les escoles ja no donen respostes per enfrontar-se a la vida real.
Entre les refinades descripcions que trobem en aquest llibre, la de la Ciutat de la Justícia (de Barcelona), on l'Erina assisteix per denunciar una estafa que li han fet a l'Ebay, diu així: Era un conjunt de prismes amb finestres enreixades de ciment i vidre que feien pensar en la impossibilitat que els que hi entraven poguessin rebre el tractament de “pressumptes innocents”, tan grossa era la sensació que produïa de ser abans Presó de la Justícia que no pas la seva Seu; i si l'entrada encara semblava fàcil, res no permetia de pensar que la sortida estigués del tot assegurada, tant si eres declarat innocent com si no. L'interior era fred com un tanatori; lletós com un matí de juliol; gris fat com la llei mateixa.
Cap detall ni cap personatge del llibre hi són per atzar. El més petit element té un sentit i convida al lector a reflexionar, a apassionar-se i a intentar comprendre el rerefons de moltes situacions. La profunditat de moltes idees no arracona, però, el sentit de l'humor i la ironia de l'autor. (Escenes als judicis de faltes ràpids: li pregunten a l'Erina si ella era “la despedida del Exchequer”: (Advocat d'ofici): ¿Alguna de ustedes es la despedida del Exchequer? Una noia que seia, mig endormiscada, al final d'un dels bancs de disseny negres i relliscosos, va pegar un bot i va cridar: “Sí, yo soy la despedida de Schlecker!”
Parlant d'en Pau:
¿Què passa amb els homes madurs com ell mateix, que ja han deixat enrere el millor de la vida, i no saben quant temps els queda en aquest món? Doncs, els passa que són uns calculadors, sempre darrere del just milieu, cosa que vol dir que els cal tanta fantasia com imaginació per complir el ritus de la còpula matrimonial sense fer el ridícul. I tots plegats, joves, madurs i vells, sempre a l'espera del consol reparador de la dona. En Pau no està segur de ser mereixedor del consol de l'Erina, el dia que no podrà complir... però s'hi esforça, vaja si s'hi esforça... Fins avui, que no ho ha pogut fer. Camí del bany, l'Erina s'ha autoreceptat una bona dosi de resignació femenina afegint-hi una unça de despit de pantera granadeta.
La frivolitat de la societat catalana també queda retratada. Tornant del viatge a Florida, el periodista Pau “ven” la seva experiència del viatge a la TV3, perquè en facin un culebrot. Ben superficial, si pot ser.
Pel que fa a la situació política de Catalunya i l'Estat espanyol, podem llegir fragments com aquests: ¿Catalunya, la Nació dels Morts Vivents, soterrats per la conjunció dels bàrbars de la globalització i del bàrbar Estat espanyol?
Una ciutat on, setanta anys després de la seva caiguda a mans del feixisme, encara es pontifica sobre l'opulència de Madrid, mentre que es lamenta la decadència mesella de Catalunya, per oferir munició a la societat més hipòcrita del món -l'espanyola, on es diu, en privat, que cal anar al pas dels catalans, si es volen fer les coses bé, sense deixar de maleir-los en públic, com si fossin uns empestats.
Una obra, en definitiva, plena de temes inquietants i actuals, que s'estenen com fils que es fan llargs i es tornen a trobar. Una obra que revisa el moment actual, intentant comprendre'n el passat i les situacions-personatges que ha creat, i que reflexiona sobre un futur... com a mínim incert.
Un record: que la bona literatura pot ajudar a transformar, amb altres materials, la societat. Com escrivia en Jaume Vicens Vives l'any 1953:
Els historiadors sols veuen una part de la veritat. I qui diu els historiadors diu els sociòlegs i els economistes, àdhuc els filòlegs i els crítics literaris. Tots ells, malgrat llurs tècniques diferenciades i llurs especialitzacions concretes, formen part de la gran família dels observadors dels fets passats. Per a la gran tasca de conèixer-nos necessitem la col·laboració dels poetes, dels novel·listes i dels assagistes, dels esperits que posseeixen el do d'intuir, sense documentació prèvia, els batecs més ocults de l'ànima del poble. Una estrofa genial -on les paraules prenen l'equilibri just format pel ritme-, una descripció espurnejant -on es defineix un estat d'esperit individual o col·lectiu-, poden esclarir en un instant replecs íntims on mai no podrà arribar el més ben muntat microscopi documental. Totes les cultures necessiten aquests llampecs decisivament il·luminadors. Però cal que el poeta, que el novel·lista, que l'assagista, siguin d'una sinceritat absoluta: que essent homes de llur temps i, per tant, pertanyent a certes sectes i escoles literàries i ideològiques, procurin respondre a l'eterna crida de llur sang. I, si no ens plau aquesta imatge pel que té de purament biològica, que procurin empeltar-se en la mateixa rel de la nostra formació mental.
Actes realitzats 
És un fet estrany restar indiferent quan sentim que algú parla de Manuel de Pedrolo. És un autor que ha arribat a nosaltres per múltiples vies, ja sigui a través de novel·les de ciència ficció o contes, novel·la negra, lectures escolars, traduccions teatrals i contes eròtics, etc. I encara avui quan el llegim ho fem amb la sensació que és un autor prohibit, silenciat dins la calmosa pau, de trenta anys, de democràcia espanyola.